El dessalatge de les peces ceràmiques (febrer 2019)


La presència de sals en ceràmiques arqueològiques és una de les problemàtiques més comunes que trobem. La porositat del material ceràmic afavoreix la migració de les sals presents al subsòl (on hi són en grans quantitats) cap a l’interior de la ceràmica. Un cop a dins del porus, quan les ceràmiques són extretes del medi on han restat durant segles, es produeix un canvi d’ambient i una modificació de les condicions de temperatura i humitat, que inevitablement també influeix en la morfologia d’aquestes sals.

El que succeeix quan recuperem una ceràmica arqueològica és que sobtadament l’obliguem a un entorn amb  una humitat relativa molt més baixa que la que estava habituat. Amb la pèrdua d’humitat, les sals presents en l’interior de la matriu ceràmica, cristal·litzen i desencadenen tensions internes; i les més solubles afloren cap a l’exterior formant eflorescències i sovint ocasionen danys a la superfície ceràmica, als vernissos, engalbes, etc.

Per tal de minimitzar els perjudicis ocasionats per aquest fenomen, primer de tot cal assegurar unes bones pràctiques d’extracció de material in situ, i un cop al laboratori de conservació i restauració cal valorar si és necessari efectuar un tractament de dessalatge.

El procediment es basa en la dissolució de les sals presents en la ceràmica en aigua desmineralitzada. El mètode que s’està usant amb aquesta llàntia, provinent del conjunt termal de St. Grau (Caldes de Malavella) és mitjançant banys estàtics, que es van substituint segons la mesura de la conductivitat de l’aigua. Quan els valors de sals en dissolució siguin els adequats per l’estabilitat de l’objecte, es procedirà al seu assecatge i intervenció completa de restauració.

Mesurant la conductivitat