Teseu i el Minotaure




Lècit (del grec, lekhytos) àtic de figures negres. Molt restaurat i reconstruït. La seva cronologia se situa entre els darrers anys del segle VI aC i les primeres dècades del segle V aC.

Es tracta d’un flascó que contenia olis perfumats per a la cura del cos i que era usat com a vas funerari. Procedent d’Empúries, formà part de la col·lecció d’objectes arqueològics del canonge Ramon Font, que fou corresponent de la Real Academia de la Historia i vicari general de la diòcesi de Girona. El canonge morí el 1900 i l’any següent, la Comissió de Monuments comprà la col·lecció a la seva germana per tal d’incorporar-la al museu.

Hi veiem representada una escena ben coneguda de la mitologia grega: el combat entre Teseu i el Minotaure, que acabà amb la mort del monstre. Amb la mort del Minotaure, Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, i d’Etra la seva muller, alliberà la seva ciutat del tribut de set nois i set noies que periòdicament havia d’oferir a Minos, rei de Creta. Aquests nois i noies eren destinats al Minotaure, monstre amb cos d’home i cap de toro, fill de Pasifae, esposa de Minos, i d’un toro enviat per Posidó. Avergonyit de l’origen i l’aspecte del monstre, Minos el reclogué en el Laberint, un gran palau construït amb aquesta finalitat i d’estructura tan complexa que només el seu constructor, l’arquitecte atenenc Dèdal, en podia trobar la sortida. I allà eren enviats els nois i noies, entre els quals Teseu, que hi anà justament per matar el Minotaure. Va aconseguir el seu objectiu i retornà victoriós a Atenes.

Com s’ho va fer, Teseu, per trobar la sortida del Laberint? Això ja és una altra història, que deixarem per a un altre dia...