EXPOSICIONS

El temps de la memòria. Tresors del Museu d'Arqueologia de Catalunya

Per celebrar els 175 anys del museu, el passat octubre el MAC-Girona va obrir al públic l'exposició  "175 anys del museu de Sant Pere de Galligants", que encara podeu visitar en el claustre del monestir. Un repàs gràfic de la trajectòria històrica del museu des de la seva fundació fins als projectes de futur. 

Aquest mes de juny hem obert una altra exposició on les protagonistes són les peces. "El temps de la memòria. Tresors del Museu d'Arqueologia de Catalunya a Girona"

ÀMBITS DE L'EXPOSICIÓ 

La seu a Girona del Museu d’Arqueologia de Catalunya acull les col·leccions arqueològiques recuperades en les excavacions de diferents jaciments de les comarques gironines. Les formà la institució museística més antiga de les comarques de Girona, el Museo Provincial de Antigüedades y Bellas Artes, que fou creat l’any 1845 per la Comisión Provincial de Monumentos. Des del 1857, el museu està instal·lat en el monestir de Sant Pere de Galligants.

Amb motiu dels 175 anys de la seva fundació, l’exposició presenta alguns dels objectes més rellevants de les col·leccions del museu. De gran qualitat estètica, les peces exhibides són tresors arqueològics que emocionen, però també són excepcionals per la condició històrica que amaguen. Com a cultura material del passat, expliquen històries i memòria històrica de la vida i de la mort. És un recorregut que es fonamenta en les constants biològiques i psicològiques de la naturalesa humana. Tots i cadascun d’aquests tresors amaga i proporciona història i pòsit, amb anècdotes, tradicions, particularitats, peculiaritats. Fars de memòria, argila d’identitats, bocins d’humanitat, ens acosten al passat i ens demostren com d’importants són els museus per què la vida continuï.

 

TEMPS DE VIDA

 D’on venim, on anem...

Els humans ens plantegem l’origen de la vida des de diverses perspectives, que en els seus inicis han estat especialment de tipus mític i religiós, però que amb l’aparició de la filosofia ens ha portat a les explicacions d’ordre científic. D’altra banda, l’espècie humana ha demostrat una gran capacitat d’adaptació, de síntesi, de creació, de consciència i de comunicació mitjançant el llenguatge, que ens ha dut a un grau de tecnificació capaç d’arribar a aconseguir fites inimaginables. La intel·ligència ens ha permès una nova forma d’adaptació mitjançant la cultura, que és molt més ràpida que l’adaptació biològica. Les diferents societats i cultures han seguit camins diversos a l’hora de crear un relat de l’organització de l’existència i la relació amb l’entorn que l’envoltava.

Néixer

Des del naixement els humans aprenem a observar, reconèixer i identificar les característiques de l’entorn físic i social que ens envolta. Aprenem de tot i de forma global, alhora que ens relacionem amb els altres, adults i infants, i assimilem la cultura i els hàbits del nostre entorn, un entorn que té cura del nostre desenvolupament. A mesura que l’infant creix i progressa en el seu aprenentatge, avança en el seu camí per integrar-se a la comunitat com a adult. Les etapes d’aquest procés estan marcades per rituals de pas, ben coneguts pels antropòlegs, que a vegades deixen traces, en forma d’objectes, en el registre arqueològic.

Menjar

L’alimentació és vida, sense alimentació no hi ha vida. Des de les primeres comunitats, l’economia es basava en gestionar els recursos naturals a través de la recol·lecció, la cacera i la pesca. Els homes i les dones van crear artefactes que els van facilitar l’obtenció d’aquests recursos, la seva elaboració i consum. Fa 7.000 anys, el naixement de l’agricultura i la ramaderia va significar el control humà sobre els béns de consum, la possibilitat de crear i d’emmagatzemar excedents i l’intercanvi comercial. Alhora s’anaren formant hàbits i tradicions alimentàries que, sovint a través de la religió, esdevingueren característics de diverses comunitats.

Produir

El descobriment de la ceràmica, el vidre i la metal·lúrgia va permetre ampliar i diversificar la producció d’eines i instruments, cada cop més variats i eficients: recipients per al cuinat i l’emmagatzematge dels aliments, eines per al conreu, la cacera, la pesca i altres activitats de transformació de la natura. El coneixement tecnològic va facilitar la incorporació d’elements decoratius de gran valor estètic i simbòlic en alguns d’aquests objectes de la vida quotidiana, convertint-los en peces de prestigi, de diferenciació social, en petits tresors que gràcies a l’arqueologia hem pogut recuperar.

Gaudir

Més enllà de les necessitats bàsiques de subsistència, els éssers humans hem desitjat tenir objectes que satisfacin els aspectes més íntims i personals, així com disposar de moments per al lleure i l’oci. La sedentarització, en el neolític, i sobretot en les cultures grega i romana la creació d’excedents, van permetre disposar dels recursos suficients per fabricar, comprar i importar objectes de consum, considerats de luxe, tant pel valuós material amb què estaven fets i que generalment no tenien a l’abast, com pel treball i les tècniques especialitzades de qui els elaborava. Un àmbit ben diferent és el del joc, una activitat tan vella com la mateixa espècie humana i pròpia de la seva socialització i lleure, que va tenir un notable desenvolupament en les societats antigues.

Objectes destinats a la higiene i a la cura personal, però també instrumental mèdic i quirúrgic. Objectes que faciliten el comerç com les peses, mesures i monedes, però també material i instrumental d’escriptura, que permet la transmissió i la fixació d’idees i de coneixements que fins al moment de l’aparició de l’escriptura només es podien transmetre oralment. S’iniciava així una explosió de les possibilitats i capacitats de comunicació de tota mena de continguts que encara avui en dia continua. Benestar i lleure, gaudi físic, però també gaudi espiritual i intel·lectual.

Lluitar

La violència ha estat una constant en la història de la humanitat, fins al punt que el filòsof grec Plató, en el segle IV aC, considerava el concepte de la Pau com una circumstància excepcional entre la normalitat violenta. Aquesta violència, que podia abraçar tots els aspectes de la societat i de la vida quotidiana, es manifestava finalment en grans esclats de disputes i d’enfrontaments bèl·lics. També hi havia una violència vinculada als ritus i creences, manifestada en forma de sacrificis humans. Més enllà de les armes, el registre arqueològic ha conservat abundoses mostres d’actes violents: cossos sencers o parts del cos i esquelets de les víctimes amb traces evidents de ferides i lesions.

Crear

Des de la prehistòria, les evidències materials vinculades a les pràctiques o doctrines religioses eren els elements que connectaven les relacions entre els éssers humans i els éssers superiors o divinitats. Amb el món clàssic, els actes associats a la religió pública, que exigien també el compromís dels ciutadans en la participació de cerimònies de caràcter cívic, es portaven a terme en espais públics destinats a tal fi, com ara santuaris o temples que alhora, eren també un element definidor de la identitat col·lectiva. Tenim constància d'altres pràctiques relatives a l'àmbit més personal i familiar, amb uns valors morals i ètics a través dels quals hom pretenia obtenir un benestar individual. Ambdós vessants, públic i privat, estaven lligats a conceptes i anhels més profunds de plenitud i superació, relacionats amb l’art i l’expressió artística.

 

TEMPS DE L’ADEU

La consciència que la vida tenia un inici i un final ha estat i està present en els éssers humans, i aquest fet ha condicionat la relació que aquests han establert amb el seu entorn. Cel, terra, muntanyes, rius i mars, animals i plantes han estat recreats i assignats a un conjunt de rituals, creences i divinitats més o menys complexos.

La manera d’enfrontar-se a la mort i sobretot al que passa després ha estat un dels elements clau abordats per tota forma religiosa. D’aquesta manera, alhora que dona resposta als temors i a les qüestions essencials, cohesiona les necessitats espirituals d’una comunitat i l’enforteix. Altrament, la creença en el més enllà, en la vida després de la mort, el culte als morts, ha estat una poderosa eina de control al servei del poder.

Morir

Cementiri i tomba, com a lloc físic de repòs, defineixen un paisatge funerari i esdevenen un espai de record i de memòria col·lectiva i individual, també de diferenciació social, de legitimació i de visualització de les elits. A través de la història, les formes materials d’aquests espais són múltiples, des de simples fosses a grans monuments funeraris, de tombes col·lectives a sepultures úniques o reutilitzables. Els rituals, les ofrenes, l’aixovar, el vestit, denoten la cura vers la persona difunta així com la seva posició en la comunitat. Inversament, no tenir dret a les pràctiques funeràries porta implícita l’exclusió d’un grup social.

 

EPÍLEG

El Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona, hereu de l’antic Museu de Sant Pere de Galligants, custodia les col·leccions arqueològiques més importants de les comarques de Girona. A través dels objectes, l’exposició ens ha fet caminar des de l’origen de la vida fins al moment de la mort, del paleolític a l’època visigòtica, per una quarantena de jaciments arqueològics d’aquest territori. Un recorregut únic, no només per l’experiència compartida, sinó també per l’emoció de la descoberta dels llocs més importants de l’arqueologia gironina (tant terrestre com subaquàtica), que ens conviden a fer-hi un passeig i a gaudir dels indrets com a font de coneixement del nostre passat històric.


Activitats relacionades amb l'exposició
Veure en el mapa

ADREÇA

Monestir de Sant Pere de Galligants 
Carrer de Santa Llúcia, 8
17007 Girona

HORARIS

De dimarts a dissabte

de 10 a 18 h

Diumenges i festius

de 10 a 14 h

Dilluns tancat

CONTACTA AMB EL MUSEU

TELÈFON: 972 20 26 32
E-MAIL: macgirona.cultura@gencat.cat
EXHIBITION TEXTS
NOM DE L'ARXIU MIDA DE L'ARXIU
Exhibition texts 96,533 kB
Twitter
Facebook

Vídeo promocional

El temps de la memòria.