Si no vols perdre l'ovella, posa-li esquella




Avui ens traslladarem al món de la ramaderia i dels pastors prenent com a excusa una esquella. Una esquella d’època romana, però idèntica a les actuals. Prové de la vil·la de Puig Rodon, a Corçà, Baix Empordà i es data a cavall dels segles II i III dC. La vil·la era coneguda des de mitjan segle XIX. Josep Pella i Forgas en reporta el descobriment l’any 1854. Hi foren localitzats mosaics, alguns fragments dels quals ingressaren en el museu el 1873, però no serà fins a les campanyes d’excavació de la dècada de 1980 que se n’obtindrà un coneixement detallat.

L’esquella, de ferro, fa uns 13 cm d’alçada, anella de suspensió inclosa, i ha perdut el batall. Per la mida segurament es pot atribuir a bestiar oví. De fet, petjades de xais o ovelles, garrins i aviram han aparegut impreses sobre tègules fabricades a la mateixa vil·la, trepitjades mentre s’assecaven, abans de la cuita.

Esquelles d’aquesta mida o més petites i altres de més grosses, destinades a bous o vaques (com la de la vil·la del Pla de l’Horta, a Sarrià de Ter, de 21 cm), són ben conegudes en el món romà. La ramaderia tenia un paper important a l’economia –alimentació, matèria primera per a l’elaboració d’instruments i objectes d’os i de banya, pells, cuir– i el bestiar era un element de pes a la pars rustica de les vil·les.

Dos dels dotze llibres del tractat De re rustica, de Columel·la (s. I dC), estan dedicats precisament al bestiar. La literatura no agronòmica llatina també es feu ressò d’aquest món: un món de pastors, idíl·lic i idealitzat en extrem, és present a una de les obres del poeta clàssic per excel·lència: les Bucolica, de Virgili.