L’ós de les cavernes: una de les peces singulars del museu (novembre 2020)




L’ós de les cavernes (Ursus spelaeus) és una espècie extingida que formà part d’un llinatge germà de l’actual ós bru (Ursus arctos). Les poblacions més arcaiques d’Ursus spelaeus apareixen al registre fòssil a finals de la glaciació Riss, ara fa entre uns 190.000 i 130.000 anys, i desapareixen definitivament a les portes del darrer màxim glacial, ara fa uns 28.000 anys. Aquesta espècie va ocupar bona part de l’Europa central i meridional, malgrat que només habità al terç septentrional de la Península Ibèrica. Pel que fa a les seves dimensions, els individus podien arribar a mesurar 1,2m de mitjana fins a la creu, i 2m de llargada. S’estima que aquesta espècie presentava un notable dimorfisme sexual, i que els mascles podien arribar a pesar el doble que les femelles, podent assolir els 500kg.

La seu a Girona del MAC conserva un crani localitzat a la cova dels Ermitons (Sales de Llierca, Garrotxa) en les excavacions dirigides a principis dels anys 70, per Ana María Muñoz i Maria Lluïsa Pericot. Aquesta singular peça procedeix d’un estrat eminentment paleontològic, datat en poc més d’uns 40.000 anys.

La documentació conservada no aporta massa informació, però semblaria que es va efectuar una intervenció de restauració al laboratori del Dr. Villalta (Barcelona, 1923-2003), investigador del CSIC i professor de l’UB. En línies generals van efectuar una consolidació generalitzada de la cavitat òssia amb un material de reintegració extremadament dur, que sobreeixia per fractures i petites llacunes, cobrint i falsejant la morfologia del crani. Amb la mateixa idea de reforçar-lo estructuralment, van  emprar un llistó de fusta que el creuava internament, i aplicaren un producte de consolidació superficial que amb el temps s’havia engroguit. D’altra banda, interpretem que va patir un desafortunat accident i es trobava molt fracturat, especialment per la part frontal del crani, completament esmicolada.

La restauració actual volia contribuir a les possibilitats d’estudi del crani, proposant una intervenció prudent, on l’objectiu consistiria en suprimir el material que reintegrava les llacunes quan aquest cobria os original, retirar el producte consolidant que emmascarava la superfície òssia, i intentar recuperar la part frontal del crani.

Estat de conservació inicial 

Després de la restauració 

Segons Isaac Rufí (UdG) “aquesta singular resta té un especial interès per conèixer com eren les poblacions d’óssos de les cavernes dels Pirineus orientals i poder-les comparar amb les d’altres localitats del nord peninsular i de la resta d’Europa. Això ens permetria entendre millor la dinàmica evolutiva d’aquesta espècie i conèixer les causes de la variabilitat de formes adoptades al llarg del continent”.

 

Ana María Muñoz Amilibia, Maria Lluïsa Pericot, 1975, Excavaciones de la cueva de "Els Ermitons" (Sadernas, Gerona), a Pyrenae, vol. 11, p. 7-27